Els meus cignes

Els cignes que jo recordo són sempre rars, ja sabeu què vull dir. No rars per la forma, el caminar o el plomatge, rars per singulars, escassos, gairebé únics. Als estanys de casa nostra, d’ànecs, tants com en vulgueu, cignes només un, dos a tot estirar. Però no és així a tot arreu. A Praga, travessada pel Danubi, vaig veure en una ocasió milers de cignes sobre el riu, grans i petits, nedant i volant, cignes per tot arreu.

Eren preciosos, però, com la rosa del petit príncep, no eren els meus.
Els meus cignes neden dolçament a l’estany del castell de Peralada, a milers de batecs d’ala de distància. Llisquen majestuosos sobre el seu mirall blau, tan blau com el cel de l’Empordà que els abraça. Se saben el centre de les mirades, dels menuts que s’hi acosten amb un bocinet de menjar per tenir-los a la vora, dels turistes que entren i surten del Casino, de la parella que passeja vagarosa sota els pollancres del jardí, sota els verns, i els oms i els roures. Tots restem fascinats davant la seva blanca elegància.

Els meus cignes, en fi, s'amaguen entre els canyissars de la Muga. Un dia, vora la riba del riu, en el caminet que porta de Vilanova a Vilasacra, un dissabte tebi de tardor alguna cosa es movia entre les canyes. Vaig deixar la bicicleta i vaig perseguir el soroll. De sobte, unes ales enormes, blanques i vigoroses es va enlairar davant meu, i amb un moviment que no sabria si definir com un gran salt o una breu volada, es van perdre novament entre les canyes i el riu. No sé si el que més em va impressionar fou la inesperada energia d’aquells dos cignes, acostumada la meva retina a la seva quietud, o si va ser la seva brusca aparició allà on no els esperava, allà on no els sabia. S’havien perdut en el riu? S’havien escapat de la seva gàbia de mirall? Venien d’altres cels i d'altres aires? No ho sabré mai, però encara avui, si passegeu vora la Muga, en el caminet que porta de Vilanova a Vilasacra, i sentiu soroll entre els canyissars, no us sobti que una espurna blanca de coll inacabable alci el vol riu avall.

Com acompanyament musical per aquest text no se me n'acut cap altre de millor que Txaikovski:

https://www.youtube.com/watch?v=CYFUiYoYPbg