El Gall

Tots hem sentit alguna vegada cantar un gall quan surt el sol, i alguns tenim la sort de sentir-lo, si no cada dia, de tant en tant. La qüestió es: perquè canta el gall? Segur que la mitologia antiga ens en dóna una explicació convincent.

Horaci, en un poema dedicat al seu amic Albi Tibul, també poeta, li diu:

Albi, no has de patir cada cop que et recordis

de la mesquina Glícera; ni cantis elegies

tristes, si t'ha eclipsat un noiet molt més jove,

la fidelitat ja ferida.

Licoris, coneguda pel seu front delicat

crema d'amor per Cirus, i Cirus s'arrossega

davant l'esquerpa Fòloe, però s'ajuntaran

els llops apulis i les cabretes

abans que Fòloe pequi amb un adúlter lleig.

Així li semblà a Venus, a qui agrada posar

units a un jou de bronze, com en un joc cruel,

belleses i ànims desiguals.

També a mi una Venus millor em pretenia,

però em retenen els dolços grillons de la lliberta

Mírtale, més violenta que les ones que giren

per les badies calabreses. (Odes, 1, 33).

En aquests versos, el poeta de Venosa, ens recorda que de vegades, a la deessa Venus li agrada jugar a fer-nos enamorar de forma no corresposta: Licoris estima Cirus, però Cirus estima Fòloe, i així ad infinitum. M'agraden especialment els versos on Horaci diu que a Venus li agrada posar

"units a un jou de bronze, com en un joc cruel,

belleses i ànims desiguals."

Belleses i ànims desiguals... Doncs bé, sembla ser que Venus, en certa manera, va haver de tastar  la seva pròpia medicina. En efecte,  ella, la més bella de les deesses Olímpiques tenia per marit el déu Vulcà, el més lleig del Olímpics, déu de la forja, els ferrers i els artesans. Vulcà, l'Hefest dels grecs, era tan lleig que, quan va néixer,  la seva mare Juno el va llançar des de dalt de l'Olimp.El cas és que, en fer-ser gran, el van casar amb Venus, tan bufona ella i tan lletjot ell. Però Venus necessitava una companyia més agradable i va tenir un affaire amb Mart, déu de la guerra, jove, guapo i, pel que sembla, un "batallador" incansable. Però, benvolguts lectors, al final tot se sap i el déu Sol (Febus) els va descobrir i els va delatar. Vulcà, artesà habilidós com cap altre, va fabricar una xarxa de plata tan subtil i fina que era quasi invisible. Va parar una trampa als amants i, quan aquests estaven fent l'amor, els va caçar, literalment, amb la xarxa. Després d'haver-los enxampat in fraganti, va convocar els altres déus perquè fossin testimonis de l'adulteri i els va mostrar la parelleta, despullats, és clar, atrapats a la xarxa. El fart de riure que es van fer els altres déus encara ressona pels palaus de l'Olimp.

I el gall, em direu? On és el gall? Paciència, que ara ve.

Mart, en les seves visites a Venus, anava acompanyat d'un bon amic (mai s'és prou previngut en aquests casos...), que es deia Alectrión i que vigilava la porta del palau de Venus durant la nit per no veure-'s sorprés pel Sol. Aquella nit, Alectrión es va adormir i el Sol, com hem vist, va sorprendre el amants. Mart, indignat per la negligència d'Alectrión, el va convertir en gall i aquest, tot recordant el seu error, mai no s'oblida de cantar quan el Sol és a punt d'arribar.

A Figueres, només he sabut trobar un gall. El podeu contemplar si alceu la vista a l'alçada del núm. 5 del carrer Concepció. En un balcó el veureu envoltat d'uns dracs molt recargolats. Casualment, el balcó és de forja, l'art del déu Vulcà.

Aquesta nota ha nascut a Figueres, en una nit de lluna plena de desembre. La imatge que acompanya, a banda del preciós gall que encapçala l'escrit, és un fresc en una paret de Pompeia (s. I pC). Els versos d'Horaci els va traduir un servidor i són publicats al núm. 57 de Senhal (Griona, any 2000). La música és un tema de Yann Tiersen per a la pel·lícula Amélie de Jean-Pierre Jeunet (2001). Trobo que, a falta de gall, és una bona melodia per començar el dia.

https://www.youtube.com/watch?v=okJpAybjpQs

El meus coloms

Ocell de Venus.

senyor dels campanars

i de les places

 

Els coloms, com els pardals, s'han acostumat a l'home i molts d'ells s'han tornat definitivament urbans.

Els trobem pels carrers i per les places, fent la delícia dels nens que juguen a atrapar-los (sempre sense èxit) i la companyia de iaies que s'entesten a engreixar-los amb miquetes de pa (sempre amb èxit).

Ells, vagarosos i ben alimentats es dediquen a reproduir-se sense control ni mesura. Així, lliures dels seu depredadors naturals, com esparvers i falcons, campen per pobles i ciutats, tot deixant abundants vestigis de la seva presència, sense que els preocupi massa si el campanar on defequen es romànic, gòtic o barroc, i sense cap mirament per empastifar cotxes de totes mides i colors.

Així, un ocellet pacífic i delicat pot acabar sent una molèstia important. Tan és així que en algunes ciutats, com Praga, han reintroduït colònies d'esparvers per mirar de recuperar l'equilibri ocellívol. Precisament, mentre pensava aquestes línies, a la tele han passat un reportatge sobre Dubai, on els hotelers contracten els serveis d'un mestre falconer, que amb el seu falcó ensinistrat allunya els coloms dels hotels de luxe.

Pel que fa a mi, en un moment de la meva primera joventut vaig tenir un estret contacte amb els coloms. El meu pare va decidir de fer un colomar, suposo que amb la sana  intenció de criar coloms com qui cria gallines. Jo llavors estudiava a Barcelona i els caps de setmana, quan venia a Figueres, buscava un moment per portar pinso als coloms. Recordo que van despertar en mi la curiositat (ja sóc curiós de mena, o sigui que no devia ser gaire difícil). Hi passava llargues estones contemplant els seus costums, la manera de moure's, el llenguatge, l'aparellament. El meu grau de curiositat va anar en augment i, a més de buscar-ne més inforamció en els llibres pertinents (el Sr. Google encara no havia nascut...) més d'una tarda i més de dues, entre setmana, després d'haver "fet els deures" a la Biblioteca de Catalunya, m'entretenia en les parades d'ocells de les Rambles tot contemplant les mil i una espècies que s'oferien al passejant.

No em pregunteu on va portar tot allò. Només sé que la nostra colónia columbària va anar minvant, fins que un dia no quedava cap colom al colomar.

En aquells dies, començava a ser famós un personatge que va tenir la brillant idea de gravar en una cinta de radio-cassete els seus acudits. Sabreu fàcilmentt de qui parlo: cigarret en una mà, beguda a prop, barba negra i ulleres fosques, sempre posat seriós... "El saben aquel que diu..." Exacte, el gran Eugenio !!

Tancaré la nota volàtil d'avui amb un petit homenatge al mestre:

"El saben aquel que diu que se encuentran dos amigos y uno dice

 -Oye nen, ¿Sabes qie me he comprado cien palomas?

-¿Mensajeras?

-No, no t'ensajero nada. "

Com que aquest no l'he sabut trobar us deixo l'enllaç d'un altre molt bo també

https://www.youtube.com/watch?v=jkuIcc9RjkQ

L'haikú, com sempre, es de creació pròpia. La imatge dels coloms és treta d'internet perquè no en tenia de pròpies.

Coloms

Noé el va enviar en missió exploradora. Quan el colom va tornar, al cap de set dies, portava un branquilló d'olivera al bec. La terra ferma no devia ser gaire lluny i, en efecte, "el dia dissetè del setè mes, l'arca es va aturar sobre el mont Ararat" (Gènesi, 8, 4). Noé ja podria, per fi, deixar anar la seva preuada càrrega per tal que les parelles d'animals repoblessin la terra.

No és l'única vegada en què un colom és enviat a una "missió de reconeixement". En el viatge que va portar Jàson i els Argonautes a la cerca del velló d'or, en un punt de la seva perillosa i arriscada navegació cap a mons desconeguts, Jàson havia de travessar les Roques Simplègades, dos esculls flotants que xocaven entre si contiíuament, destrossant els vaixells que intentaven passar-hi pel mig.  En arribar-hi, Eufemos, el timoner, va deixar anar un colom que va passar volant entre les Roques havent perdut tan sols algunes plomes de la cua. Ho va interpretar com un presagi i va manar que les els argonautes remessin a tota velocitat. Van aconseguir de passar-hi, malgrat haver perdut una petita part de la decoració del vaixell.

En la mitologia romana, el colom s'associa a Venus, la deessa de l'amor, igual que l'àliga és l'ocell de Júpiter, el rei dels déus i dels homes, com cantava Homer.

La deessa que ensenyoreja Xipre, filla de l'escuma del mar, es desplaçava sovint muntada sobre un gran cigne, però quan pujava al carro diví que li havia fabricat Vulcà, el seu marit, eren els coloms els que tiraven d'ell. Mireu de quin manera tan plàstica descriu Apuleu el moment en què Venus puja al carro:

"Però Venus, rebutjant els mètodes terrenals d'investigació, es dirigeix al cel. Mana que li preparin el carro, aquell que l'orfebre Vulcà, amb subtil treball li va fabricar amb cura i li va posar com a regal de noces davant del llit nupcial. Era un treball admirable pel poliment de la llima aprimadora i preciós per l'abundància d'or. Dels molts coloms que eren prop de l'habitació de la seva mestressa, s'hi avancen quatre coloms blancs, i amb el seu caminar divertit, torcen els seus colls pintats, prenen el jou de pedres precioses i, quan hi ha pujat la seva mestressa, s'enlairen alegres. Seguint el carro de la deessa criden els pardals amb gran sorollada i altres ocells que canten dolçament, ressonant amb cants de mel, anuncien l'arribada de la deessa. Els núvols es retiren, el Cel s'obre per la seva filla i l'èter acull la  deessa amb goig. I la família cantora de la gran Venus no té por de trobar-se àguiles o esparvers rapinyaires".

Trobem, a més, altres coloms en la mitologia. És epecialment coneguda la història de les Peèïades- Eren set germanes, filles del tità Atles i de la nimfa marina Plèione, que tenen aquests noms tan sonors: Alcíone, Astèrope, Celeno, Electra, Maia, Mèrope i Taígete. En una ocasió, quan eren amb la seva mare a la regió de Beòcia, es van trobar amb el gegant Orió, que es va enamorar d'elles (no queda massa clar si de totes alhora o d'alguna d'elles en particular). El cas és que les va perseguir per tot Grècia durant cinc anys, fins que Júpiter les  va convertir primer en coloms i després en estrelles. Orió, va ser castigat a perseguir-les eternament pel firmament.

Malgrat que el nom genèric de Plèïades pot provenir del nom de la seva mare, és molt més probable que derivi del verb grec πλεϊν, ‘navegar’, perquè, vistes dels del Mediterrani, brillen intensament des de maig fins al novembre, l'època més apropiada per a la navegació, segons els antics. De les set estrelles, una brilla amb menys intensitat i no sempre és visible a ull nu; es tracta de Mèrope, l'única de les germanes que, segons Eratòstenes, es va ajuntar amb un mortal i no pas amb un déu.

Les Plèiades, des del punt de vista astronòmic, són un cúmul obert en la constel·lació de Taure. Són estrelles molt joves i brillants (només tenen 100 milions d'anys...) i tenen una gran importància en moltíssimes cultures actuals i antigues. Al Japó són conegudes amb el nom de Subaru (la marca de cotxes té com a logotip un grup de sis estrelles) i a casa nostre reben el nom popular de les Cabrelles o les Cabretes.

A Figueres trobem coloms reals una mica per tot, però els que alimenten aquest bloc, els coloms que podem veure petrificats o pintats en l'espai públic, no són gens freqüents. De fet, només  tenim un parell de coloms esculpits en una façana de la part alta de la Rambla, sobre la porta principal de l'edifici que avui ocupa una sucursal del Banc Sabadell. La casa és obra de l'arquitecte J. Gumà Cuevas i fou construïda l'any 1932. Sobre la porta principal, a banda i banda hi ha dos coloms enmig de fruits de tota mena, que donen un aire bucòlic al conjunt. 

Aquest text ha nascut a Figueres un dia boirós de novembre. Les imatges que acompanyen, a banda dels coloms de Figueres, són un colom de Picasso, utilitzat molt sovint com a símbol de la pau, un kílix de ceràmica ática de figures roges (c. 460 aC), on es representa Afrodita, cavalcant sobre un cigne. La fotografia és de la constel·lació de les Plèïades. La música que acompanya és el carpici 24 de Niccolò Paganini (1782-1840), em sembla veure-hi Orió perseguint les noies: 
https://www.youtube.com/watch?v=kn3HLT7mzoQ

Les meves granotes

Entre els nenúfars
rauques una cançó
interminable

Les meves granotes canten per alguna bassa de Cantallops, on un grapat de nens sense wi's, ni plays, ni i-pods, i-pads, i-peds, i, no cal dir-ho, sense cap quadern de vacances, passava l'estiu caçant granotes sota el pont i pujant als arbres per descobrir l'últim ou de l'últim niu.

Altres granotes viuen en les cançons infantils de les meves filles o em plouen del cel, com una plaga bíblica, en una nit de tempesta en la carretera de Vilanant a Cistella. N'hi ha que s'amaguen entre les canyes de les gorgues del riu Manol quan passa per  Vilafant.

He de confessar, però, que hi ha una granota que em va marcar i de qui vaig aprendre molt. Era intrèpida, divertida i sàvia. Segur que ja heu endevinat que parlo de Gustavo "El reportero más dicharachero de Barrio Sésamo". Us deixo amb ell, que ens parlarà de les emocions humanes: la felicitat, la ira, la tristesa...

Gustavo: https://www.youtube.com/watch?v=Uj1aQCfQMGU

PS. La imatge que acompanya aquest text us pot sorprendre. Sembla una simple gorra "amb visera", però no us deixeu enganyar. En realitat és una arma d'ultimíssima generació, l'arma més eficaç per caçar granotes. Us preguntareu com funciona. És simple. Quan heu localitzat la bassa on rauca la bèstia, us poseu la gorra a l'enrevès, amb la visera apuntant cap al vostre clatell. Les granotes veuran la gorra en aquella posició i pensaran que marxeu. És el moment d'acostar-s'hi i agafar-les. Fàcil no? (Adjuntem imatge explicativa per si us en queda algun dubte. Observeu el color verd de camuflatge que utilitza el caça-granotes. No és tan imprescindible com la gorra, però tot ajuda).

Granotes

De vegades el nom fa la cosa, o la cosa fa el nom, depén com es miri.

Com en el cas de la granota. El seu nom és una onomatopeia que ens recorda la seva particular manera de cantar. En llatí el nom és rana, mot d'on deriva (és prou evident, no?) el castellà rana. Del diminitu llatí ranúcula deriven l'italià ranocchio, el francès grenouille i el català granota. Tots aquests noms tenen en comú una R que cal pronunciar una mica "a la francesa", si volem imitar el cant del nostre petit amfibi. De fet, en català i en francès s'hi afegeix una G, per insistir en l'efecte gutural d'aquest so. En els idiomes d'orígen germànic també s'observa l'onomatopeia: anglès frog, alemany Frosch.

D'històries de granotes, els contes i les faules estan ben guarnits. Algunes tenen a veure amb la falsedat de les aparences i ens recorden que sota un aspecte llefiscós i uns ulls sortits s'hi pot amagar un príncep blau. Clar que, tal com està ara mateix la monarquia, no sé jo si és gaire interessant compartir negocis amb la reialesa...

Altres històries ens parlen de les petites misèries humanes, com l'enveja. I si no, pregunteu-li a aquella granota d'Esop que volia fer-se tan gran com un bou i que va començar a botir-se i botir-se. Fins que va petar, és clar.

Avui, però, parlarem de la grandiosa batalla entre les granotes i el ratolins. Una batalla que va sacsejar l'Olimp, tant com aquella en què Zeus i els seus germans van haver de lluitar contra els Titans i els Gegants: 

La causa del conflicte fou aquesta: 

El rei de les granotes, Inflagaltes, mentre nedava en el seu estany, va trobar-se un ratolí prop de la riba. Inflagaltes li va preguntar qui era, i el ratolí li va respondre que es deia Robamiques, fill del rei Rosegapans i de la reina Llepamorters. Inflagaltes va convidar Robamiques al seu palau, i li va dir que pugés a la seva esquena per travessar l'aigua. Però quan eren al bell mig de l'estany, hi va aparèixer una serp d'aigua. Inflagaltes, espantat, va capbussar-se cap a les profunditats de l'estany per escapar de la serp, amb tan  mala fortuna que Robamiques va caure a l'aigua. El ratolí, que no sabia nedar, va morir ofegat. Un altre ratolí ho va veure des de la riba, va portar la notícia al rei Rosegapans i aquest va declarar la guerra a les granotes.

La crònica d'aquest enfrontament la trobem en la Batracomiamàquia (bàtrakos, granota; mus, ratolí i màquia, lluita), que probablement va escriure el poeta alexandrí Pigres d'Halicarnàs. Tota l'obra, uns tres-cents versos, és una parodia molt divertida de la Ilíada d'Homer. La gràcia del text rau en què les descripcions són com les de la Ilíada, i tot és molt grandiloqüent, però els  protagonistes ara no són els troians Hèctor, Paris o Eneas, sinó les granotes Amantdelableda, Dormalabassa o Menjacols. I els grecs no són Aquil·les, Ulisses o Agamèmnon, sinó els ratolins Rosegapernils, Buscaolles i el valent Robacrustons.

Granotes i ratolins, doncs, abans de la gran batalla, s'armen a l'estil dels herois homèrics, amb escuts, cuirassa, elm, gamberes i llances.

Els ratolins duen per gamberes beines de fava, les seves cuirasses són de pell de mustela i de canyes, una tapa rodona de llàntia d'oli els fa d'escut i per casc porten una clova de pèsol. Llargues agulles de cosir són les seves llances.

Les granotes, per la seva banda, duen per gamberes fulles de malva, bledes per cuirassa i fulles de col com a escut, un elm de clova de cargolina els cobreix el cap. Joncs llargs i punxeguts els fan de llança.

Els herois de la gran batalla
Granotes		Ratolins
Fisígnatos Peleus Hidromedusa Hipsiboas Seutleos Ocimides Polífonos Limnòcaris Crambofagus Calamíntios Borborocetes Hidròcaris Prassofagos Pelobates Craugasides Origanios	Inflagaltes Viualabassa Reinadelesaigües Cantafort Amantdelableda Amantdelalfàbrega Cantamolt Sestimaelviver Menjacols Amantdelamenta Dormalabassa Sestimalaigua Menjaporros Vaalabassa Filldelsoroll Amantdelorenga	Psicàrpax Troxartes Licomile Pternotroctes Licopínax Tiroglifos Embasíquitros Liquènor Artofagos Troglodites Tirofagos Pternoglifos Filtreos Pternofagos Sitofagos Licopínax Cnisodioctes Artepibulos Meridàrpax	Robamiques Rosegapans Llepamorters Rosegapernils Llepasafates Rosegaformatges Buscaolles Llepacames Menjapa Vaalacova Menjaformatges, Mossegapernils Amicdelapanera Menjapernils Menjapà Llepaelrebost Assetjarostits Assetjapans Robacrostons

DDesprés de diversos combats singulars, amb moltes baixes a tots dos bàndols, apareix en escena, com un nou Aquil·les, el valent Robacrostons, que derrota totes les granotes que li surten al pas. I el ratolí hauria acabat amb la raça batràcia, si no fos que Zeus, que tot ho veu, va enviar des de l'Olimp un exèrcit de crancs que va posar en fuga els ratolins. Amb la posta de Sol, es va pondre també la batalla.

...

A Figueres, només he sabut trobar una granota en l'espai urbà. Ara bé, és una granota molt especial. Per veure-la haureu d'aixecar el cap a l'alçada del núm 9 del carrer Monturiol, a la casa Roger, obra de l'arquitecte Josep Azemar, l'any 1895. De la façana sobresurt una enorme gàrgola que reprodueix una granota just a punt de saltar. Vigileu que en dies de pluja no us escupi una llengua d'aigua i us deixi ben ruixats.

La música que avui acompanya és Thunderstruck ("colpejat pel tro" com li va passar a Robacrustons, sobre qui Zeus va llançar un llamp). És la primera cançó de l'àlbum The Razors Edge, del grup AC/DC publicat l'any 1990: https://www.youtube.com/watch?v=o_aFUTEHMe0

Els meus cignes

Els cignes que jo recordo són sempre rars, ja sabeu què vull dir. No rars per la forma, el caminar o el plomatge, rars per singulars, escassos, gairebé únics. Als estanys de casa nostra, d’ànecs, tants com en vulgueu, cignes només un, dos a tot estirar. Però no és així a tot arreu. A Praga, travessada pel Danubi, vaig veure en una ocasió milers de cignes sobre el riu, grans i petits, nedant i volant, cignes per tot arreu.

Eren preciosos, però, com la rosa del petit príncep, no eren els meus.
Els meus cignes neden dolçament a l’estany del castell de Peralada, a milers de batecs d’ala de distància. Llisquen majestuosos sobre el seu mirall blau, tan blau com el cel de l’Empordà que els abraça. Se saben el centre de les mirades, dels menuts que s’hi acosten amb un bocinet de menjar per tenir-los a la vora, dels turistes que entren i surten del Casino, de la parella que passeja vagarosa sota els pollancres del jardí, sota els verns, i els oms i els roures. Tots restem fascinats davant la seva blanca elegància.

Els meus cignes, en fi, s'amaguen entre els canyissars de la Muga. Un dia, vora la riba del riu, en el caminet que porta de Vilanova a Vilasacra, un dissabte tebi de tardor alguna cosa es movia entre les canyes. Vaig deixar la bicicleta i vaig perseguir el soroll. De sobte, unes ales enormes, blanques i vigoroses es va enlairar davant meu, i amb un moviment que no sabria si definir com un gran salt o una breu volada, es van perdre novament entre les canyes i el riu. No sé si el que més em va impressionar fou la inesperada energia d’aquells dos cignes, acostumada la meva retina a la seva quietud, o si va ser la seva brusca aparició allà on no els esperava, allà on no els sabia. S’havien perdut en el riu? S’havien escapat de la seva gàbia de mirall? Venien d’altres cels i d'altres aires? No ho sabré mai, però encara avui, si passegeu vora la Muga, en el caminet que porta de Vilanova a Vilasacra, i sentiu soroll entre els canyissars, no us sobti que una espurna blanca de coll inacabable alci el vol riu avall.

Com acompanyament musical per aquest text no se me n'acut cap altre de millor que Txaikovski:

https://www.youtube.com/watch?v=CYFUiYoYPbg

Cignes

El cas del cigne és ben curiós. Tot i no ser un animal especialment freqüent al nostre país, és ben conegut de grans i petits. És evident que la tendra història de l’aneguet lleig, contada i recontada als més menuts, és un dels factors més importants d’aquesta coneixença.

En la mitologia grega el cigne apareix vinculat a Apol·lo, el déu de la bellesa, de les arts i de la música. Diuen que, quan Leto, la mare d’Apol·lo, va donar a llum el déu a l’illa de Delos, uns cignes sagrats van fer set voltes al voltant de l’illa, perquè era el setè dia del mes. Així ho canta el poeta grec Cal·límac en l'himne en honor de Delos:

            "Va dir. I els cignes, poetes cantors d'aquell déu,

            deixant el Pactol de Meònia, van fer set voltes

            a l'entorn de Delos. I els ocells de les Muses,

            els més melodiosos del ocells, cantaven durant el part.

            Després el nen lligà a la lira tantes cordes

            com  vegades els cignes cantaren en el part."

Aquesta associació dels cignes amb el cant ha produït una llegenda molt estesa que ha arribat fins a nosaltres i que es remunta a Aristòtil, segons la qual els cignes canten dolçament abans de morir.

Com altres aus d'ales grans, -penso, per exemple, en l'Albatros del poema de Baudelaire-, el cigne, en caminar, perd tota l'elegància que té quan neda o quan vola. Diu Carner, en uns versos del seu Bestiari (parla un cigne jove):

            "Si som lleugers damunt l'aigua

            com de petits ja mostrem,

            en caminant per la terra

            només sembla que ens gronxem."

Pel que fa al seu aspecte, a banda de la seva blancor radiant, un dels trets més característics del cigne és el seu coll llarg i corbat, que ens fa recordar figures ben diverses com la lletra S, un bastó o un bàcul de bisbe. Explica Ovidi que un jove anomenat Cycnus va enfrontar-se al poderós Aquil·les a la guerra de Troia. Cycnus, que era fill de Posidó, déu del mar, era invulnerable i les fletxes i les llances rebotaven en el seu cos com si fos una roca. Després d'haver-li llençat quatre javelines sense èxit,  Aquil·les, enfurismat, es llançà sobre ell, el va agafar pel coll i l’escanyà amb la cinta de l’escut. Quan Aquil·les es disposava a llevar-li les armes com a trofeu, el déu Posidó va transformar Cigne en l’animal que porta el seu nom.

Ara bé, la llegenda mitològica que més repercussió ha tingut en les arts, tant literàries com plàstiques, és la de Leda i el cigne. Diuen que Zeus, en una les seves múltiples aventures amoroses amb noies mortals, es va enamorar de la bonica Leda, esposa de Tindàreu, rei d'Esparta. Zeus va adoptar la forma d'un cigne i, fent veure que fugia d'un àguila, es va refugiar en braços de Leda i la fecundà. Aquella mateixa nit la noia va jaure amb Tindàreu. Al cap d'un temps Leda va pondre dos ous dels quals van néixer Pòl·lux i Clitemnestra, d'una banda, i Càstor i Helena de l'altra. A la ciutat d'Esparta, al temple de les Leucípides, es mostrava la clova d'un ou gegant que passava per ser l'ou de Leda.

En altres versions, no és Leda qui pon cap ou sinó la deessa Nèmesis que, transformada en oca, va ser fecundada per Zeus, transformat en cigne.

I és precisament amb aquesta versió que clourem la nota d'avui, tan volàtil, i que ens portarà fins a les estrelles.

En la seva obra Catasterismes ("Transformació en estrella") l'escriptor alexandrí Eratòstenes ens explica l'origen de la constel·lació del Cigne. Diu així:

"Aquest és el Gran Ocell que es representa amb un cigne. Diuen que Zeus, sota aquesta forma, va estimar Nèmesis, perquè ella, per tal de conservar la virginitat, es transformava en tota mena d'animals. Finalment, es va convertir en un cigne, per la qual cosa Zeus, adoptant també la forma d'aquest ocell, va volar fins al poble de Ramnous, a la regió de l'Àtica, on va prendre Nèmesis. Ella va pondre un ou del qual va néixer Helena, com explica el poeta Cratinus. Després Zeus, com que no va abandonar la forma del cigne, sinó que va envolar-se així cap al cel, va posar en les estrelles la imatge del cigne, volant tal com ell s'havia mostrat. Les estrelles que té són: una de brillant al cap, una de brillant al coll, cinc a l'ala dreta, quatre en el cos, i a la cua una de molt gran. En total són dotze."

A Figueres els cignes que he trobat són de picaportes que representen el coll ondulat tan característic.

D'ous a Figueres n'hi ha molts, els més universals són els que rematen la torre Galatea i el Museu Dalí. Precisament, dins del Museu s'exposa un dels quadres del pintor que més em sedueixen. És la Leda atòmica, pintat el 1949. En ell Gala fa de Leda i podem pensar que Dalí és el cigne que la vol seduir.

Us deixo amb un vídeo molt bonic que he trobat sobre Leda i el cigne al youtube. La música és del compositor francès Saint Saëns: https://www.youtube.com/watch?v=YqSi0Ff0cdo