domingo, 29 de noviembre de 2015

Esfinx




L'Esfinx, exultant sobre la roca, es complau en el seu triomf.
La boca plena de verí; els ulls, encenalls roents; les ales tacades de sang; el rostre esmorteït i pàl·lid. Tan pàl·lid com els ossos dels caminants infeliços que no han sabut deixifrar els seus enigmes.
I el monstre ja té preparada un altra endevinalla nefasta, la més subtil que mai hagi inventat, la més fosca, la més inextricable.
I arriba un nou caminant. Un jove de peus botits que ve de la llunyana Corint. Un jove que s'ha estremit fins les entranyes en sentir l'Oracle: "Mataràs el teu pare i et casaràs amb la teva mare". Un noi que ha volgut fugir del seu destí i que ha marxat de Corint i que ha arribat a la terra de Tebes. Tebes, la de les set portes, la ben murada, la rica en or.
Enrere queda un llarg vagareig, i, com en un somni boirós, un pont enmig del camí, i espases que brillen, i un home que cau mort, ferit pel ferro d'Èdip.
I, ara, al seu davant, l'Esfinx.
Èdip s'atura davant del monstre.
"Quin és l'animal que camina amb quatre potes al matí, amb dos al migdia i amb tres a la tarda?"
El jove de peus botits escolta impassible, sense por, i busca en el seu interior. De sobte, la resposta se li revela diàfana i clara: L'home. L'home que camina amb quatre potes en el mati dels seus dies, que és la infància. L'home que camina amb dos peus en l'apogeu de la seva maduresa. L'home que, encorbat sobre un bastó, camina sobre tres potes en el capvespre de la seva vida. L'home.

L'Esfinx, no podent ressistir la humiliació d'haver estat vençuda per un simple mortal,  es precipita cap a l'abisme. Èdip, orgullós i satisfet de la seva gesta, entra a Tebes, on serà aclamat com a nou rei i es casarà amb la reina Yocasta, que feia poc havia quedat viuda per la mort del seu home en un camí a mans d'un jove desconegut...


A Figueres només he sabut trobar una Esfinx, al carrer Vilallonga núm. 36, tallada en fusta sobre la porta. Al seu davant té un drac alat amb qui fa una bonica composició.






Aquesta nota ha nascut a Figueres, amb les primeres freds de l'hivern. La imatge que encapçala el text  és un kílix de ceràmica àtica de figures vermelles (480-470 aC), una copia del qual vaig comprar a Atenes ja fa una colla d'anys. La música és el tema The Eyes of Truth, un simple extret de l'àlbum The Cross of Changes (1994), del grup Enigma,  nom molt adient per al text d'avui, no trobeu?).


https://www.youtube.com/watch?v=a3fqoyIgPQA

martes, 26 de agosto de 2014

Dracs



Un dels animals fabulosos més freqüents en les cultures de tot el món és el drac. N'hi ha de tota mena, amb potes o sense potes, amb ales o sense, bons i malvats, mascles i femelles, de terra i d'aigua. Costaria trobar alguna cultura actual o antiga que no tingui algun drac: xinesos, japonesos, azteques, indis, germànics... Això sense comptar amb tota la saga draconiana dels relats de ciència-ficció, tant de moda en l'actualitat.

La paraula drac prové del llatí draconem, emparentat amb el grec drakon, que significa serp. I, en efecte, els dracs grecoromans, són descrits com a serps gengants.
Algunes d'elles es dedicaven a devastar contrades senceres, fins que arribava el valent heroi que les matava i posava els coses a lloc, com  la serp gegant de Salamina, morta per Cicreus; la de Lídia, morta per Damasén o la de l'illa de Rodes, morta per Forbas.
D'altres custodiaven llocs consagrats a alguna divinitat, com la serp que vigilava les cascades d'Ares, prop de Tebas, que va ser morta per Cadme; la dels boscos de Zeus a Nemea o la serp de l'arbreda d'Àrtemis a Mísia.



La més coneguda d'aquestes serps és, sens dubte, la serp Piton, que vivia en una gruta del Mont Parnàs i vigilava l'oracle de Delfos. Així la descriu Apolo, després de matar-la.

qui modo pestifero tot iugera ventre prementem
stravimus innumeris tumidum Pythona sagittis.    

Fa poc he abatut amb innombrables fletxes la botida Piton,
que tantes jovades ocupava amb el seu ventre pestífer.
                       
                                                            (Ovidi, Metamorfosis, 1, 459-60).

Després el déu Apolo li va prendre el lloc i va establir a Delfos el seu oracle. És per això que la sacerdotesa que interpretava les seves profecies i vaticinava el futur s'anomenava Pitonisa.
Un tercer grup de dracs-serps es dedicava a vigilar algun tresor, fins que arribava l'heroi que vencia el drac, com en les dues històries que ara veurem i que tenen per protagonistes Hèrcules i Jàson.



La primera història parla del drac que custodiava les pomes d'or del Jardí de les Hespèrides. Les pomes d'or eren un regal que la deessa Gea havia fet a Hera quan aquesta es va casar amb Zeus. El jardí, situat en algun lloc indeterminat de l'oest, més enllà de l'Oceà, era cuidat per les Hespèrides, les filles del Vespre: Egle, "la resplendent"; Erítia, "la vermella" i Hesperaretusa "l'Aretusa de Ponent". Hera, a més, hi va posar com a vigilant, el drac Llàdon. Hèracles, en el seu onzè treball, va matar el drac (segons algunes versions, només el va adormir) i va robar les pomes. El drac va ser transportat al cel i es va convertir en la constel·lació Draco, mentre que les noies es van transformar en un om, un salze i un pollancre.



La segona història la trobem a la Còlquide, regió fabulosa situada als confins orientals del món conegut dels grecs. Frixus, fill de Nèfele (Núvol), hi havia arribat muntant un carner volador de pell d'or, quan fugia de la seva madrastra, que el volia assassinar. En aterrar, Frixus va sacrificar el carner en honor del déu Ares i va penjar d'un arbre la seva pell d'or, que era custodiada per un drac. Un altre gran heroi, Jàson, va robar el velló gràcies a l'ajut de Medea, filla del rei, enamorada de Jàson. Medea va adormir el drac amb un encanteri i una poció màgica, tal com explica Apoloni de Rodes en les Argonàutiques. Aquí el drac és descrit com una serp gegantina:

             


             
Hi estenia el seu coll llarguíssim la serp vigilant
d'ulls insomnes, que, de lluny, els veiè  acostar-se.
Xiulava terrorífica i ressonava la llarga riba i el bosc immens
(...)
Com quan sobre un bosc que crema es descargolen
infinites espirals de fum cendrós, i s'hi afegeixen de noves
contínuament i s'alcen per l'aire amb gran serpenteig,
així el monstre movia els interminables anells escamosos.
   (Apoloni de Rodes, Argonàutica, 4, 127-144).







Que les serps tenien poders màgics i que, en alguns casos, podien volar, està ben representat en la iconografia, com en una ceràmica àtica del segle V aC, on es veu la màgica Medea, volant en un carro tirat per serps. Ara bé, en quin moment "li surten les ales" als dracs de la mitologia grecoromana? No ho sabem amb certesa però penso que l'origen pot trobar-se en el carro de Demèter, (Ceres, per als romans), deessa de l'agricultura. Demèter, en efecte, tenia un carro alat tirat per dos dracs, com es pot veure en una altra gerra àtica dels s. V aC.


Ja que el carro vola i és tirat per serps, és facil fer-se una imatge en què les ales passin del carro als drac, com es pot veure en un camafeu romà del segle II.   


Catasterismes.

Ja hem vist que el drac fou convertit en la constel·lació que porta el seu nom. Així ho descriu Eratòstenes:

Aquest és el gran Drac que està entre les dues Ósses. Diuen que era el
que guardava les pomes d'or. Va morir a mans d'Hèracles, per això li fou
assignat també un lloc entre les constel·lacions per Hera, que el va posar
com a guardià de les pomes, al davant de les Hespèrides. (...) Té un tret
distintiu clar: l'oprimeix la figura d'Hèracles, com a recod de l'aferrissada
lluita. Té tres estrelles brillants sobre el cap, dotze al llarg del cos fins a
la cua, molt properes entre si. En total quinze.
                                                                       (Ertòstenes, Catasterismes 3, Draco)
Constel·lació del Drac.


Figueres.       
Als carrers de Figueres el drac està molt ben representat, ja des del segle XV. En efecte, al carrer Girona, on hi havia hagut la botiga de discos Causa, si alceu un xic la vista, trobareu una dovella amb una inscripció gòtica que diu "Posada del Senyor Rei" i hi apareix l'elm amb cimera dels reis d'Aragó. En la cimera destaca un dragó alat, que els reis van triar com a símbol heràldic a partir de Jaume primer, ja que jugaven amb la paraula "D'Aragó / Dragó", que sónen molt igual.


És curiós observar que la major part de dracs figuerencs són representats en peces de forja, com en una finestra del carrer Germanes Massanet, on es veuen dos dracs escamosos entortolligats; també en un balcó del carrer magre i en les finestres de la Torre Galatea; al forrellat de la porta del Casino Menestral o en el fanals. de la placeta baixa de la Rambla. Són espectaculars dos picaportes, un a l'església del convent de les monges de Santa Clara, al carrer Santa Llogaia, obra de l'arquitecte Josep Roca i Bros (1852) i un altre al carrer Sant Pau, a la casa de l'arquitecte Pelai Martínez (1898-1978).
Esculpits en pedra, tenim un preciòs drac alat en un balcó de la casa Cusí, a la Rambla, obra de Josep Azemar (1894), a més de dos dragonets a banda i banda de la porta principal. 
Sobre la farmàcia Deulofeu, a la plaça de La Palmera, podem veure dos dracs d'estil orientalitzant, esgrafiats a la façana. Al carrer Villallonga núm. 36, trobem un drac alat esculpit en fusta.



   






     



  


 

  





Finalment tenim la magnífica escultura del drac i Sant Jordi, a la plaça Catalunya, obra de l'artista Mercè Riba (2011), on, per cert, el drac torna a ser representat com una gran serp, aquàtica, en aquest cas.
Podreu observar, però, que la fera no sembla tan salvatge als ulls de la meinada que juga al seu voltant....



Aquest text ha vist les seves primeres paraules en un el restaurant Hong kong de l'Escala, on jo estava envoltat de dracs mentre menjava un "rollito de primavera". Les traduccions dels textos clàssics són de qui suscriu. La imatge que encapçala et text és un detall del forrellat del Casino Menestral de Figueres.

El tema musical que he triat avui és To the Stars de la pel·licula Dragon Heart, dirigida per Rob Cohen (1996), amb música de Randy Eldelman. En aquesta seqüència final es veu la constel·lació del Drac.

https://www.youtube.com/watch?v=jmF3a_RgimU

miércoles, 18 de diciembre de 2013

El Gall



Tots hem sentit alguna vegada cantar un gall quan surt el sol, i alguns tenim la sort de sentir-lo, si no cada dia, de tant en tant. La qüestió es: perquè canta el gall? Segur que la mitologia antiga ens en dóna una explicació convincent.
Horaci, en un poema dedicat al seu amic Albi Tibul, també poeta, li diu:

Albi, no has de patir cada cop que et recordis
de la mesquina Glícera; ni cantis elegies
tristes, si t'ha eclipsat un noiet molt més jove,
la fidelitat ja ferida.

Licoris, coneguda pel seu front delicat
crema d'amor per Cirus, i Cirus s'arrossega
davant l'esquerpa Fòloe, però s'ajuntaran
els llops apulis i les cabretes

abans que Fòloe pequi amb un adúlter lleig.
Així li semblà a Venus, a qui agrada posar
units a un jou de bronze, com en un joc cruel,
belleses i ànims desiguals.

També a mi una Venus millor em pretenia,
però em retenen els dolços grillons de la lliberta
Mírtale, més violenta que les ones que giren
per les badies calabreses. (Odes, 1, 33).

En aquests versos, el poeta de Venosa, ens recorda que de vegades, a la deessa Venus li agrada jugar a fer-nos enamorar de forma no corresposta: Licoris estima Cirus, però Cirus estima Fòloe, i així ad infinitum. M'agraden especialment els versos on Horaci diu que a Venus li agrada posar

"units a un jou de bronze, com en un joc cruel,
belleses i ànims desiguals."

Belleses i ànims desiguals... Doncs bé, sembla ser que Venus, en certa manera, va haver de tastar  la seva pròpia medicina. En efecte,  ella, la més bella de les deesses Olímpiques tenia per marit el déu Vulcà, el més lleig del Olímpics, déu de la forja, els ferrers i els artesans. Vulcà, l'Hefest dels grecs, era tan lleig que, quan va néixer,  la seva mare Juno el va llançar des de dalt de l'Olimp.El cas és que, en fer-ser gran, el van casar amb Venus, tan bufona ella i tan lletjot ell. Però Venus necessitava una companyia més agradable i va tenir un affaire amb Mart, déu de la guerra, jove, guapo i, pel que sembla, un "batallador" incansable. Però, benvolguts lectors, al final tot se sap i el déu Sol (Febus) els va descobrir i els va delatar. Vulcà, artesà habilidós com cap altre, va fabricar una xarxa de plata tan subtil i fina que era quasi invisible. Va parar una trampa als amants i, quan aquests estaven fent l'amor, els va caçar, literalment, amb la xarxa. Després d'haver-los enxampat in fraganti, va convocar els altres déus perquè fossin testimonis de l'adulteri i els va mostrar la parelleta, despullats, és clar, atrapats a la xarxa. El fart de riure que es van fer els altres déus encara ressona pels palaus de l'Olimp.
I el gall, em direu? On és el gall? Paciència, que ara ve.
Mart, en les seves visites a Venus, anava acompanyat d'un bon amic (mai s'és prou previngut en aquests casos...), que es deia Alectrión i que vigilava la porta del palau de Venus durant la nit per no veure-'s sorprés pel Sol. Aquella nit, Alectrión es va adormir i el Sol, com hem vist, va sorprendre el amants. Mart, indignat per la negligència d'Alectrión, el va convertir en gall i aquest, tot recordant el seu error, mai no s'oblida de cantar quan el Sol és a punt d'arribar.


A Figueres, només he sabut trobar un gall. El podeu contemplar si alceu la vista a l'alçada del núm. 5 del carrer Concepció. En un balcó el veureu envoltat d'uns dracs molt recargolats. Casualment, el balcó és de forja, l'art del déu Vulcà.


Aquesta nota ha nascut a Figueres, en una nit de lluna plena de desembre. La imatge que acompanya, a banda del preciós gall que encapçala l'escrit, és un fresc en una paret de Pompeia (s. I pC). Els versos d'Horaci els va traduir un servidor i són publicats al núm. 57 de Senhal (Griona, any 2000). La música és un tema de Yann Tiersen per a la pel·lícula Amélie de Jean-Pierre Jeunet (2001). Trobo que, a falta de gall, és una bona melodia per començar el dia.
https://www.youtube.com/watch?v=okJpAybjpQs

domingo, 17 de noviembre de 2013

El meus coloms






Ocell de Venus.
senyor dels campanars
i de les places
 
Els coloms, com els pardals, s'han acostumat a l'home i molts d'ells s'han tornat definitivament urbans.
Els trobem pels carrers i per les places, fent la delícia dels nens que juguen a atrapar-los (sempre sense èxit) i la companyia de iaies que s'entesten a engreixar-los amb miquetes de pa (sempre amb èxit).
Ells, vagarosos i ben alimentats es dediquen a reproduir-se sense control ni mesura. Així, lliures dels seu depredadors naturals, com esparvers i falcons, campen per pobles i ciutats, tot deixant abundants vestigis de la seva presència, sense que els preocupi massa si el campanar on defequen es romànic, gòtic o barroc, i sense cap mirament per empastifar cotxes de totes mides i colors.
Així, un ocellet pacífic i delicat pot acabar sent una molèstia important. Tan és així que en algunes ciutats, com Praga, han reintroduït colònies d'esparvers per mirar de recuperar l'equilibri ocellívol. Precisament, mentre pensava aquestes línies, a la tele han passat un reportatge sobre Dubai, on els hotelers contracten els serveis d'un mestre falconer, que amb el seu falcó ensinistrat allunya els coloms dels hotels de luxe.
Pel que fa a mi, en un moment de la meva primera joventut vaig tenir un estret contacte amb els coloms. El meu pare va decidir de fer un colomar, suposo que amb la sana  intenció de criar coloms com qui cria gallines. Jo llavors estudiava a Barcelona i els caps de setmana, quan venia a Figueres, buscava un moment per portar pinso als coloms. Recordo que van despertar en mi la curiositat (ja sóc curiós de mena, o sigui que no devia ser gaire difícil). Hi passava llargues estones contemplant els seus costums, la manera de moure's, el llenguatge, l'aparellament. El meu grau de curiositat va anar en augment i, a més de buscar-ne més inforamció en els llibres pertinents (el Sr. Google encara no havia nascut...) més d'una tarda i més de dues, entre setmana, després d'haver "fet els deures" a la Biblioteca de Catalunya, m'entretenia en les parades d'ocells de les Rambles tot contemplant les mil i una espècies que s'oferien al passejant.
No em pregunteu on va portar tot allò. Només sé que la nostra colónia columbària va anar minvant, fins que un dia no quedava cap colom al colomar.
En aquells dies, començava a ser famós un personatge que va tenir la brillant idea de gravar en una cinta de radio-cassete els seus acudits. Sabreu fàcilmentt de qui parlo: cigarret en una mà, beguda a prop, barba negra i ulleres fosques, sempre posat seriós... "El saben aquel que diu..." Exacte, el gran Eugenio !!
Tancaré la nota volàtil d'avui amb un petit homenatge al mestre:
"El saben aquel que diu que se encuentran dos amigos y uno dice
 -Oye nen, ¿Sabes qie me he comprado cien palomas?
-¿Mensajeras?
-No, no t'ensajero nada. "

Com que aquest no l'he sabut trobar us deixo l'enllaç d'un altre molt bo també
https://www.youtube.com/watch?v=jkuIcc9RjkQ

L'haikú, com sempre, es de creació pròpia. La imatge dels coloms és treta d'internet perquè no en tenia de pròpies.

Coloms




Noé el va enviar en missió exploradora. Quan el colom va tornar, al cap de set dies, portava un branquilló d'olivera al bec. La terra ferma no devia ser gaire lluny i, en efecte, "el dia dissetè del setè mes, l'arca es va aturar sobre el mont Ararat" (Gènesi, 8, 4). Noé ja podria, per fi, deixar anar la seva preuada càrrega per tal que les parelles d'animals repoblessin la terra.
No és l'única vegada en què un colom és enviat a una "missió de reconeixement". En el viatge que va portar Jàson i els Argonautes a la cerca del velló d'or, en un punt de la seva perillosa i arriscada navegació cap a mons desconeguts, Jàson havia de travessar les Roques Simplègades, dos esculls flotants que xocaven entre si contiíuament, destrossant els vaixells que intentaven passar-hi pel mig.  En arribar-hi, Eufemos, el timoner, va deixar anar un colom que va passar volant entre les Roques havent perdut tan sols algunes plomes de la cua. Ho va interpretar com un presagi i va manar que les els argonautes remessin a tota velocitat. Van aconseguir de passar-hi, malgrat haver perdut una petita part de la decoració del vaixell.
En la mitologia romana, el colom s'associa a Venus, la deessa de l'amor, igual que l'àliga és l'ocell de Júpiter, el rei dels déus i dels homes, com cantava Homer.
La deessa que ensenyoreja Xipre, filla de l'escuma del mar, es desplaçava sovint muntada sobre un gran cigne, però quan pujava al carro diví que li havia fabricat Vulcà, el seu marit, eren els coloms els que tiraven d'ell. Mireu de quin manera tan plàstica descriu Apuleu el moment en què Venus puja al carro:
"Però Venus, rebutjant els mètodes terrenals d'investigació, es dirigeix al cel. Mana que li preparin el carro, aquell que l'orfebre Vulcà, amb subtil treball li va fabricar amb cura i li va posar com a regal de noces davant del llit nupcial. Era un treball admirable pel poliment de la llima aprimadora i preciós per l'abundància d'or. Dels molts coloms que eren prop de l'habitació de la seva mestressa, s'hi avancen quatre coloms blancs, i amb el seu caminar divertit, torcen els seus colls pintats, prenen el jou de pedres precioses i, quan hi ha pujat la seva mestressa, s'enlairen alegres. Seguint el carro de la deessa criden els pardals amb gran sorollada i altres ocells que canten dolçament, ressonant amb cants de mel, anuncien l'arribada de la deessa. Els núvols es retiren, el Cel s'obre per la seva filla i l'èter acull la  deessa amb goig. I la família cantora de la gran Venus no té por de trobar-se àguiles o esparvers rapinyaires".
Trobem, a més, altres coloms en la mitologia. És epecialment coneguda la història de les Peèïades- Eren set germanes, filles del tità Atles i de la nimfa marina Plèione, que tenen aquests noms tan sonors: Alcíone, Astèrope, Celeno, Electra, Maia, Mèrope i Taígete. En una ocasió, quan eren amb la seva mare a la regió de Beòcia, es van trobar amb el gegant Orió, que es va enamorar d'elles (no queda massa clar si de totes alhora o d'alguna d'elles en particular). El cas és que les va perseguir per tot Grècia durant cinc anys, fins que Júpiter les  va convertir primer en coloms i després en estrelles. Orió, va ser castigat a perseguir-les eternament pel firmament.
Malgrat que el nom genèric de Plèïades pot provenir del nom de la seva mare, és molt més probable que derivi del verb grec πλεϊν, ‘navegar’, perquè, vistes dels del Mediterrani, brillen intensament des de maig fins al novembre, l'època més apropiada per a la navegació, segons els antics. De les set estrelles, una brilla amb menys intensitat i no sempre és visible a ull nu; es tracta de Mèrope, l'única de les germanes que, segons Eratòstenes, es va ajuntar amb un mortal i no pas amb un déu.
Les Plèiades, des del punt de vista astronòmic, són un cúmul obert en la constel·lació de Taure. Són estrelles molt joves i brillants (només tenen 100 milions d'anys...) i tenen una gran importància en moltíssimes cultures actuals i antigues. Al Japó són conegudes amb el nom de Subaru (la marca de cotxes té com a logotip un grup de sis estrelles) i a casa nostre reben el nom popular de les Cabrelles o les Cabretes.


A Figueres trobem coloms reals una mica per tot, però els que alimenten aquest bloc, els coloms que podem veure petrificats o pintats en l'espai públic, no són gens freqüents. De fet, només  tenim un parell de coloms esculpits en una façana de la part alta de la Rambla, sobre la porta principal de l'edifici que avui ocupa una sucursal del Banc Sabadell. La casa és obra de l'arquitecte J. Gumà Cuevas i fou construïda l'any 1932. Sobre la porta principal, a banda i banda hi ha dos coloms enmig de fruits de tota mena, que donen un aire bucòlic al conjunt. 







Aquest text ha nascut a Figueres un dia boirós de novembre. Les imatges que acompanyen, a banda dels coloms de Figueres, són un colom de Picasso, utilitzat molt sovint com a símbol de la pau, un kílix de ceràmica ática de figures roges (c. 460 aC), on es representa Afrodita, cavalcant sobre un cigne. La fotografia és de la constel·lació de les Plèïades. La música que acompanya és el carpici 24 de Niccolò Paganini (1782-1840), em sembla veure-hi Orió perseguint les noies: 
https://www.youtube.com/watch?v=kn3HLT7mzoQ











jueves, 1 de agosto de 2013

Les meves granotes


Entre els nenúfars
rauques una cançó
interminable
Les meves granotes canten per alguna bassa de Cantallops, on un grapat de nens sense wi's, ni plays, ni i-pods, i-pads, i-peds, i, no cal dir-ho, sense cap quadern de vacances, passava l'estiu caçant granotes sota el pont i pujant als arbres per descobrir l'últim ou de l'últim niu.
Altres granotes viuen en les cançons infantils de les meves filles o em plouen del cel, com una plaga bíblica, en una nit de tempesta en la carretera de Vilanant a Cistella. N'hi ha que s'amaguen entre les canyes de les gorgues del riu Manol quan passa per  Vilafant.
He de confessar, però, que hi ha una granota que em va marcar i de qui vaig aprendre molt. Era intrèpida, divertida i sàvia. Segur que ja heu endevinat que parlo de Gustavo "El reportero más dicharachero de Barrio Sésamo". Us deixo amb ell, que ens parlarà de les emocions humanes: la felicitat, la ira, la tristesa...

Gustavo: https://www.youtube.com/watch?v=Uj1aQCfQMGU

PS. La imatge que acompanya aquest text us pot sorprendre. Sembla una simple gorra "amb visera", però no us deixeu enganyar. En realitat és una arma d'ultimíssima generació, l'arma més eficaç per caçar granotes. Us preguntareu com funciona. És simple. Quan heu localitzat la bassa on rauca la bèstia, us poseu la gorra a l'enrevès, amb la visera apuntant cap al vostre clatell. Les granotes veuran la gorra en aquella posició i pensaran que marxeu. És el moment d'acostar-s'hi i agafar-les. Fàcil no? (Adjuntem imatge explicativa per si us en queda algun dubte. Observeu el color verd de camuflatge que utilitza el caça-granotes. No és tan imprescindible com la gorra, però tot ajuda).

Granotes





De vegades el nom fa la cosa, o la cosa fa el nom, depén com es miri.
Com en el cas de la granota. El seu nom és una onomatopeia que ens recorda la seva particular manera de cantar. En llatí el nom és rana, mot d'on deriva (és prou evident, no?) el castellà rana. Del diminitu llatí ranúcula deriven l'italià ranocchio, el francès grenouille i el català granota. Tots aquests noms tenen en comú una R que cal pronunciar una mica "a la francesa", si volem imitar el cant del nostre petit amfibi. De fet, en català i en francès s'hi afegeix una G, per insistir en l'efecte gutural d'aquest so. En els idiomes d'orígen germànic també s'observa l'onomatopeia: anglès frog, alemany Frosch.
D'històries de granotes, els contes i les faules estan ben guarnits. Algunes tenen a veure amb la falsedat de les aparences i ens recorden que sota un aspecte llefiscós i uns ulls sortits s'hi pot amagar un príncep blau. Clar que, tal com està ara mateix la monarquia, no sé jo si és gaire interessant compartir negocis amb la reialesa...
Altres històries ens parlen de les petites misèries humanes, com l'enveja. I si no, pregunteu-li a aquella granota d'Esop que volia fer-se tan gran com un bou i que va començar a botir-se i botir-se. Fins que va petar, és clar.
Avui, però, parlarem de la grandiosa batalla que va sacsejar l'Olimp, tant com la que Zeus i els seus germans van haver d'emprendre contra els Titans i contra els Gegants: la batalla entre les granotes i el ratolins.
El rei de les granotes, Fisígnatos, més conegut com Inflagaltes, mentre nedava en el seu estany, va trobar-se un ratolí prop de la riba. Inflagaltes li va preguntar qui era, i el ratolí li va respondre que es deia Psicàrpax, o sigui, Robamiques, fill del rei Rosegapans i de la reina Llepamorters. Inflagaltes va convidar Robamiques al seu palau, i li va dir que pugés a la seva esquena per travessar l'aigua. Però quan eren al bell mig de l'estany, hi va aparèixer una serp d'aigua. Inflagaltes, espantat, va capbussar-se cap a les profunditats de l'estany per escapar de la serp, amb tan  mala fortuna que Robamiques va caure a l'aigua. El ratolí, que no sabia nedar, va morir ofegat. Un altre ratolí ho va veure des de la riba, va portar la notícia al rei Rosegapans i aquest va declarar la guerra a les granotes.
La crònica d'aquest enfrontament la trobem en la Batracomiamàquia (bàtrakos, granota; mus, ratolí i màquia, lluita), que probablement va escriure el poeta alexandrí Pigres d'Halicarnàs. Tota l'obra, uns tres-cents versos, és una parodia molt divertida de la Ilíada d'Homer. La gràcia del text rau en què les descripcions són com les de la Ilíada, i tot és molt grandiloqüent, però els  protagonistes ara no són els troians Hèctor, Paris o Eneas, sinó les granotes Amantdelableda, Dormalabassa o Menjacols. I els grecs no són Aquil·les, Ulisses o Agamèmnon, sinó els ratolins Rosegapernils, Buscaolles i el valent Robacrustons.
Granotes i ratolins, doncs, abans de la gran batalla, s'armen a l'estil dels herois homèrics, amb escuts, cuirassa, elm, gamberes i llances.
Els ratolins duen per gamberes beines de fava, les seves cuirasses són de pell de mustela i de canyes, una tapa rodona de llàntia d'oli els fa d'escut i per casc porten una clova de pèsol. Llargues agulles de cosir són les seves llances.
Les granotes, per la seva banda, duen per gamberes fulles de malva, bledes per cuirassa i fulles de col com a escut, un elm de clova de cargolina els cobreix el cap. Joncs llargs i punxeguts els fan de llança.

Els herois de la gran batalla
Granotes
Ratolins
Fisígnatos
Peleus
Hidromedusa
Hipsiboas
Seutleos
Ocimides
Polífonos
Limnòcaris
Crambofagus
Calamíntios
Borborocetes
Hidròcaris
Prassofagos
Pelobates
Craugasides
Origanios

Inflagaltes
Viualabassa
Reinadelesaigües
Cantafort
Amantdelableda
Amantdelalfàbrega
Cantamolt
Sestimaelviver
Menjacols
Amantdelamenta
Dormalabassa
Sestimalaigua
Menjaporros
Vaalabassa
Filldelsoroll
Amantdelorenga

Psicàrpax
Troxartes
Licomile
Pternotroctes
Licopínax
Tiroglifos
Embasíquitros
Liquènor
Artofagos
Troglodites
Tirofagos
Pternoglifos
Filtreos
Pternofagos
Sitofagos
Licopínax
Cnisodioctes
Artepibulos
Meridàrpax

Robamiques
Rosegapans
Llepamorters
Rosegapernils
Llepasafates
Rosegaformatges
Buscaolles
Llepacames
Menjapa
Vaalacova
Menjaformatges,
Mossegapernils
Amicdelapanera
Menjapernils
Menjapà
Llepaelrebost
Assetjarostits
Assetjapans
Robacrostons






















Després de diversos combats singulars, amb moltes baixes a tots dos bàndols, apareix en escena, com un nou Aquil·les, el valent Robacrostons, que derrota totes les granotes que li surten al pas. I el ratolí hauria acabat amb la raça batràcia, si no fos que Zeus, que tot ho veu, va enviar des de l'Olimp un exèrcit de crancs que va posar en fuga els ratolins. Amb la posta de Sol, es va pondre també la batalla.

...

A Figueres, només he sabut trobar una granota en l'espai urbà. Ara bé, és una granota molt especial. Per veure-la haureu d'aixecar el cap a l'alçada del núm 9 del carrer Monturiol, a la casa Roger, obra de l'arquitecte Josep Azemar, l'any 1895. De la façana sobresurt una enorme gàrgola que reprodueix una granota just a punt de saltar. Vigileu que en dies de pluja no us escupi una llengua d'aigua i us deixi ben ruixats.




La música que avui acompanya és Thunderstruck ("colpejat pel tro" com li va passar a Robacrustons, sobre qui Zeus va llançar un llamp). És la primera cançó de l'àlbum The Razors Edge, del grup AC/DC publicat l'any 1990: https://www.youtube.com/watch?v=o_aFUTEHMe0