El Gall

Tots hem sentit alguna vegada cantar un gall quan surt el sol, i alguns tenim la sort de sentir-lo, si no cada dia, de tant en tant. La qüestió es: perquè canta el gall? Segur que la mitologia antiga ens en dóna una explicació convincent.

Horaci, en un poema dedicat al seu amic Albi Tibul, també poeta, li diu:

Albi, no has de patir cada cop que et recordis

de la mesquina Glícera; ni cantis elegies

tristes, si t'ha eclipsat un noiet molt més jove,

la fidelitat ja ferida.

Licoris, coneguda pel seu front delicat

crema d'amor per Cirus, i Cirus s'arrossega

davant l'esquerpa Fòloe, però s'ajuntaran

els llops apulis i les cabretes

abans que Fòloe pequi amb un adúlter lleig.

Així li semblà a Venus, a qui agrada posar

units a un jou de bronze, com en un joc cruel,

belleses i ànims desiguals.

També a mi una Venus millor em pretenia,

però em retenen els dolços grillons de la lliberta

Mírtale, més violenta que les ones que giren

per les badies calabreses. (Odes, 1, 33).

En aquests versos, el poeta de Venosa, ens recorda que de vegades, a la deessa Venus li agrada jugar a fer-nos enamorar de forma no corresposta: Licoris estima Cirus, però Cirus estima Fòloe, i així ad infinitum. M'agraden especialment els versos on Horaci diu que a Venus li agrada posar

"units a un jou de bronze, com en un joc cruel,

belleses i ànims desiguals."

Belleses i ànims desiguals... Doncs bé, sembla ser que Venus, en certa manera, va haver de tastar  la seva pròpia medicina. En efecte,  ella, la més bella de les deesses Olímpiques tenia per marit el déu Vulcà, el més lleig del Olímpics, déu de la forja, els ferrers i els artesans. Vulcà, l'Hefest dels grecs, era tan lleig que, quan va néixer,  la seva mare Juno el va llançar des de dalt de l'Olimp.El cas és que, en fer-ser gran, el van casar amb Venus, tan bufona ella i tan lletjot ell. Però Venus necessitava una companyia més agradable i va tenir un affaire amb Mart, déu de la guerra, jove, guapo i, pel que sembla, un "batallador" incansable. Però, benvolguts lectors, al final tot se sap i el déu Sol (Febus) els va descobrir i els va delatar. Vulcà, artesà habilidós com cap altre, va fabricar una xarxa de plata tan subtil i fina que era quasi invisible. Va parar una trampa als amants i, quan aquests estaven fent l'amor, els va caçar, literalment, amb la xarxa. Després d'haver-los enxampat in fraganti, va convocar els altres déus perquè fossin testimonis de l'adulteri i els va mostrar la parelleta, despullats, és clar, atrapats a la xarxa. El fart de riure que es van fer els altres déus encara ressona pels palaus de l'Olimp.

I el gall, em direu? On és el gall? Paciència, que ara ve.

Mart, en les seves visites a Venus, anava acompanyat d'un bon amic (mai s'és prou previngut en aquests casos...), que es deia Alectrión i que vigilava la porta del palau de Venus durant la nit per no veure-'s sorprés pel Sol. Aquella nit, Alectrión es va adormir i el Sol, com hem vist, va sorprendre el amants. Mart, indignat per la negligència d'Alectrión, el va convertir en gall i aquest, tot recordant el seu error, mai no s'oblida de cantar quan el Sol és a punt d'arribar.

A Figueres, només he sabut trobar un gall. El podeu contemplar si alceu la vista a l'alçada del núm. 5 del carrer Concepció. En un balcó el veureu envoltat d'uns dracs molt recargolats. Casualment, el balcó és de forja, l'art del déu Vulcà.

Aquesta nota ha nascut a Figueres, en una nit de lluna plena de desembre. La imatge que acompanya, a banda del preciós gall que encapçala l'escrit, és un fresc en una paret de Pompeia (s. I pC). Els versos d'Horaci els va traduir un servidor i són publicats al núm. 57 de Senhal (Griona, any 2000). La música és un tema de Yann Tiersen per a la pel·lícula Amélie de Jean-Pierre Jeunet (2001). Trobo que, a falta de gall, és una bona melodia per començar el dia.

https://www.youtube.com/watch?v=okJpAybjpQs