Les meves granotes

Entre els nenúfars
rauques una cançó
interminable

Les meves granotes canten per alguna bassa de Cantallops, on un grapat de nens sense wi's, ni plays, ni i-pods, i-pads, i-peds, i, no cal dir-ho, sense cap quadern de vacances, passava l'estiu caçant granotes sota el pont i pujant als arbres per descobrir l'últim ou de l'últim niu.

Altres granotes viuen en les cançons infantils de les meves filles o em plouen del cel, com una plaga bíblica, en una nit de tempesta en la carretera de Vilanant a Cistella. N'hi ha que s'amaguen entre les canyes de les gorgues del riu Manol quan passa per  Vilafant.

He de confessar, però, que hi ha una granota que em va marcar i de qui vaig aprendre molt. Era intrèpida, divertida i sàvia. Segur que ja heu endevinat que parlo de Gustavo "El reportero más dicharachero de Barrio Sésamo". Us deixo amb ell, que ens parlarà de les emocions humanes: la felicitat, la ira, la tristesa...

Gustavo: https://www.youtube.com/watch?v=Uj1aQCfQMGU

PS. La imatge que acompanya aquest text us pot sorprendre. Sembla una simple gorra "amb visera", però no us deixeu enganyar. En realitat és una arma d'ultimíssima generació, l'arma més eficaç per caçar granotes. Us preguntareu com funciona. És simple. Quan heu localitzat la bassa on rauca la bèstia, us poseu la gorra a l'enrevès, amb la visera apuntant cap al vostre clatell. Les granotes veuran la gorra en aquella posició i pensaran que marxeu. És el moment d'acostar-s'hi i agafar-les. Fàcil no? (Adjuntem imatge explicativa per si us en queda algun dubte. Observeu el color verd de camuflatge que utilitza el caça-granotes. No és tan imprescindible com la gorra, però tot ajuda).

Granotes

De vegades el nom fa la cosa, o la cosa fa el nom, depén com es miri.

Com en el cas de la granota. El seu nom és una onomatopeia que ens recorda la seva particular manera de cantar. En llatí el nom és rana, mot d'on deriva (és prou evident, no?) el castellà rana. Del diminitu llatí ranúcula deriven l'italià ranocchio, el francès grenouille i el català granota. Tots aquests noms tenen en comú una R que cal pronunciar una mica "a la francesa", si volem imitar el cant del nostre petit amfibi. De fet, en català i en francès s'hi afegeix una G, per insistir en l'efecte gutural d'aquest so. En els idiomes d'orígen germànic també s'observa l'onomatopeia: anglès frog, alemany Frosch.

D'històries de granotes, els contes i les faules estan ben guarnits. Algunes tenen a veure amb la falsedat de les aparences i ens recorden que sota un aspecte llefiscós i uns ulls sortits s'hi pot amagar un príncep blau. Clar que, tal com està ara mateix la monarquia, no sé jo si és gaire interessant compartir negocis amb la reialesa...

Altres històries ens parlen de les petites misèries humanes, com l'enveja. I si no, pregunteu-li a aquella granota d'Esop que volia fer-se tan gran com un bou i que va començar a botir-se i botir-se. Fins que va petar, és clar.

Avui, però, parlarem de la grandiosa batalla entre les granotes i el ratolins. Una batalla que va sacsejar l'Olimp, tant com aquella en què Zeus i els seus germans van haver de lluitar contra els Titans i els Gegants: 

La causa del conflicte fou aquesta: 

El rei de les granotes, Inflagaltes, mentre nedava en el seu estany, va trobar-se un ratolí prop de la riba. Inflagaltes li va preguntar qui era, i el ratolí li va respondre que es deia Robamiques, fill del rei Rosegapans i de la reina Llepamorters. Inflagaltes va convidar Robamiques al seu palau, i li va dir que pugés a la seva esquena per travessar l'aigua. Però quan eren al bell mig de l'estany, hi va aparèixer una serp d'aigua. Inflagaltes, espantat, va capbussar-se cap a les profunditats de l'estany per escapar de la serp, amb tan  mala fortuna que Robamiques va caure a l'aigua. El ratolí, que no sabia nedar, va morir ofegat. Un altre ratolí ho va veure des de la riba, va portar la notícia al rei Rosegapans i aquest va declarar la guerra a les granotes.

La crònica d'aquest enfrontament la trobem en la Batracomiamàquia (bàtrakos, granota; mus, ratolí i màquia, lluita), que probablement va escriure el poeta alexandrí Pigres d'Halicarnàs. Tota l'obra, uns tres-cents versos, és una parodia molt divertida de la Ilíada d'Homer. La gràcia del text rau en què les descripcions són com les de la Ilíada, i tot és molt grandiloqüent, però els  protagonistes ara no són els troians Hèctor, Paris o Eneas, sinó les granotes Amantdelableda, Dormalabassa o Menjacols. I els grecs no són Aquil·les, Ulisses o Agamèmnon, sinó els ratolins Rosegapernils, Buscaolles i el valent Robacrustons.

Granotes i ratolins, doncs, abans de la gran batalla, s'armen a l'estil dels herois homèrics, amb escuts, cuirassa, elm, gamberes i llances.

Els ratolins duen per gamberes beines de fava, les seves cuirasses són de pell de mustela i de canyes, una tapa rodona de llàntia d'oli els fa d'escut i per casc porten una clova de pèsol. Llargues agulles de cosir són les seves llances.

Les granotes, per la seva banda, duen per gamberes fulles de malva, bledes per cuirassa i fulles de col com a escut, un elm de clova de cargolina els cobreix el cap. Joncs llargs i punxeguts els fan de llança.

Els herois de la gran batalla
Granotes		Ratolins
Fisígnatos Peleus Hidromedusa Hipsiboas Seutleos Ocimides Polífonos Limnòcaris Crambofagus Calamíntios Borborocetes Hidròcaris Prassofagos Pelobates Craugasides Origanios	Inflagaltes Viualabassa Reinadelesaigües Cantafort Amantdelableda Amantdelalfàbrega Cantamolt Sestimaelviver Menjacols Amantdelamenta Dormalabassa Sestimalaigua Menjaporros Vaalabassa Filldelsoroll Amantdelorenga	Psicàrpax Troxartes Licomile Pternotroctes Licopínax Tiroglifos Embasíquitros Liquènor Artofagos Troglodites Tirofagos Pternoglifos Filtreos Pternofagos Sitofagos Licopínax Cnisodioctes Artepibulos Meridàrpax	Robamiques Rosegapans Llepamorters Rosegapernils Llepasafates Rosegaformatges Buscaolles Llepacames Menjapa Vaalacova Menjaformatges, Mossegapernils Amicdelapanera Menjapernils Menjapà Llepaelrebost Assetjarostits Assetjapans Robacrostons

DDesprés de diversos combats singulars, amb moltes baixes a tots dos bàndols, apareix en escena, com un nou Aquil·les, el valent Robacrostons, que derrota totes les granotes que li surten al pas. I el ratolí hauria acabat amb la raça batràcia, si no fos que Zeus, que tot ho veu, va enviar des de l'Olimp un exèrcit de crancs que va posar en fuga els ratolins. Amb la posta de Sol, es va pondre també la batalla.

...

A Figueres, només he sabut trobar una granota en l'espai urbà. Ara bé, és una granota molt especial. Per veure-la haureu d'aixecar el cap a l'alçada del núm 9 del carrer Monturiol, a la casa Roger, obra de l'arquitecte Josep Azemar, l'any 1895. De la façana sobresurt una enorme gàrgola que reprodueix una granota just a punt de saltar. Vigileu que en dies de pluja no us escupi una llengua d'aigua i us deixi ben ruixats.

La música que avui acompanya és Thunderstruck ("colpejat pel tro" com li va passar a Robacrustons, sobre qui Zeus va llançar un llamp). És la primera cançó de l'àlbum The Razors Edge, del grup AC/DC publicat l'any 1990: https://www.youtube.com/watch?v=o_aFUTEHMe0

Els meus cignes

Els cignes que jo recordo són sempre rars, ja sabeu què vull dir. No rars per la forma, el caminar o el plomatge, rars per singulars, escassos, gairebé únics. Als estanys de casa nostra, d’ànecs, tants com en vulgueu, cignes només un, dos a tot estirar. Però no és així a tot arreu. A Praga, travessada pel Danubi, vaig veure en una ocasió milers de cignes sobre el riu, grans i petits, nedant i volant, cignes per tot arreu.

Eren preciosos, però, com la rosa del petit príncep, no eren els meus.
Els meus cignes neden dolçament a l’estany del castell de Peralada, a milers de batecs d’ala de distància. Llisquen majestuosos sobre el seu mirall blau, tan blau com el cel de l’Empordà que els abraça. Se saben el centre de les mirades, dels menuts que s’hi acosten amb un bocinet de menjar per tenir-los a la vora, dels turistes que entren i surten del Casino, de la parella que passeja vagarosa sota els pollancres del jardí, sota els verns, i els oms i els roures. Tots restem fascinats davant la seva blanca elegància.

Els meus cignes, en fi, s'amaguen entre els canyissars de la Muga. Un dia, vora la riba del riu, en el caminet que porta de Vilanova a Vilasacra, un dissabte tebi de tardor alguna cosa es movia entre les canyes. Vaig deixar la bicicleta i vaig perseguir el soroll. De sobte, unes ales enormes, blanques i vigoroses es va enlairar davant meu, i amb un moviment que no sabria si definir com un gran salt o una breu volada, es van perdre novament entre les canyes i el riu. No sé si el que més em va impressionar fou la inesperada energia d’aquells dos cignes, acostumada la meva retina a la seva quietud, o si va ser la seva brusca aparició allà on no els esperava, allà on no els sabia. S’havien perdut en el riu? S’havien escapat de la seva gàbia de mirall? Venien d’altres cels i d'altres aires? No ho sabré mai, però encara avui, si passegeu vora la Muga, en el caminet que porta de Vilanova a Vilasacra, i sentiu soroll entre els canyissars, no us sobti que una espurna blanca de coll inacabable alci el vol riu avall.

Com acompanyament musical per aquest text no se me n'acut cap altre de millor que Txaikovski:

https://www.youtube.com/watch?v=CYFUiYoYPbg

Cignes

El cas del cigne és ben curiós. Tot i no ser un animal especialment freqüent al nostre país, és ben conegut de grans i petits. És evident que la tendra història de l’aneguet lleig, contada i recontada als més menuts, és un dels factors més importants d’aquesta coneixença.

En la mitologia grega el cigne apareix vinculat a Apol·lo, el déu de la bellesa, de les arts i de la música. Diuen que, quan Leto, la mare d’Apol·lo, va donar a llum el déu a l’illa de Delos, uns cignes sagrats van fer set voltes al voltant de l’illa, perquè era el setè dia del mes. Així ho canta el poeta grec Cal·límac en l'himne en honor de Delos:

            "Va dir. I els cignes, poetes cantors d'aquell déu,

            deixant el Pactol de Meònia, van fer set voltes

            a l'entorn de Delos. I els ocells de les Muses,

            els més melodiosos del ocells, cantaven durant el part.

            Després el nen lligà a la lira tantes cordes

            com  vegades els cignes cantaren en el part."

Aquesta associació dels cignes amb el cant ha produït una llegenda molt estesa que ha arribat fins a nosaltres i que es remunta a Aristòtil, segons la qual els cignes canten dolçament abans de morir.

Com altres aus d'ales grans, -penso, per exemple, en l'Albatros del poema de Baudelaire-, el cigne, en caminar, perd tota l'elegància que té quan neda o quan vola. Diu Carner, en uns versos del seu Bestiari (parla un cigne jove):

            "Si som lleugers damunt l'aigua

            com de petits ja mostrem,

            en caminant per la terra

            només sembla que ens gronxem."

Pel que fa al seu aspecte, a banda de la seva blancor radiant, un dels trets més característics del cigne és el seu coll llarg i corbat, que ens fa recordar figures ben diverses com la lletra S, un bastó o un bàcul de bisbe. Explica Ovidi que un jove anomenat Cycnus va enfrontar-se al poderós Aquil·les a la guerra de Troia. Cycnus, que era fill de Posidó, déu del mar, era invulnerable i les fletxes i les llances rebotaven en el seu cos com si fos una roca. Després d'haver-li llençat quatre javelines sense èxit,  Aquil·les, enfurismat, es llançà sobre ell, el va agafar pel coll i l’escanyà amb la cinta de l’escut. Quan Aquil·les es disposava a llevar-li les armes com a trofeu, el déu Posidó va transformar Cigne en l’animal que porta el seu nom.

Ara bé, la llegenda mitològica que més repercussió ha tingut en les arts, tant literàries com plàstiques, és la de Leda i el cigne. Diuen que Zeus, en una les seves múltiples aventures amoroses amb noies mortals, es va enamorar de la bonica Leda, esposa de Tindàreu, rei d'Esparta. Zeus va adoptar la forma d'un cigne i, fent veure que fugia d'un àguila, es va refugiar en braços de Leda i la fecundà. Aquella mateixa nit la noia va jaure amb Tindàreu. Al cap d'un temps Leda va pondre dos ous dels quals van néixer Pòl·lux i Clitemnestra, d'una banda, i Càstor i Helena de l'altra. A la ciutat d'Esparta, al temple de les Leucípides, es mostrava la clova d'un ou gegant que passava per ser l'ou de Leda.

En altres versions, no és Leda qui pon cap ou sinó la deessa Nèmesis que, transformada en oca, va ser fecundada per Zeus, transformat en cigne.

I és precisament amb aquesta versió que clourem la nota d'avui, tan volàtil, i que ens portarà fins a les estrelles.

En la seva obra Catasterismes ("Transformació en estrella") l'escriptor alexandrí Eratòstenes ens explica l'origen de la constel·lació del Cigne. Diu així:

"Aquest és el Gran Ocell que es representa amb un cigne. Diuen que Zeus, sota aquesta forma, va estimar Nèmesis, perquè ella, per tal de conservar la virginitat, es transformava en tota mena d'animals. Finalment, es va convertir en un cigne, per la qual cosa Zeus, adoptant també la forma d'aquest ocell, va volar fins al poble de Ramnous, a la regió de l'Àtica, on va prendre Nèmesis. Ella va pondre un ou del qual va néixer Helena, com explica el poeta Cratinus. Després Zeus, com que no va abandonar la forma del cigne, sinó que va envolar-se així cap al cel, va posar en les estrelles la imatge del cigne, volant tal com ell s'havia mostrat. Les estrelles que té són: una de brillant al cap, una de brillant al coll, cinc a l'ala dreta, quatre en el cos, i a la cua una de molt gran. En total són dotze."

A Figueres els cignes que he trobat són de picaportes que representen el coll ondulat tan característic.

D'ous a Figueres n'hi ha molts, els més universals són els que rematen la torre Galatea i el Museu Dalí. Precisament, dins del Museu s'exposa un dels quadres del pintor que més em sedueixen. És la Leda atòmica, pintat el 1949. En ell Gala fa de Leda i podem pensar que Dalí és el cigne que la vol seduir.

Us deixo amb un vídeo molt bonic que he trobat sobre Leda i el cigne al youtube. La música és del compositor francès Saint Saëns: https://www.youtube.com/watch?v=YqSi0Ff0cdo

Presentació

Presentació

Alguns de vosaltres ja sabeu que vaig obrir el bloc "Notulae cordis" fa un parell d'anys i heu tingut l'amabilitat i la paciència de llegir-ne alguns textos. Ara, ja fa un dies que em volta pel cap l'idea d'escriure sobre bèsties i bestioles. Com que el tema i l'estil són molt diferents del "notulae cordis" he decidit obrir un nou bloc, que podríem titllar de "monogràfic", sense que això signifiqui que deixi improductiu l'altre (o això espero...)

És una idea que ve de lluny. Tot va començar fa nou estius, quan va néixer l'Èlia, la meva segona filla, la germana petita de la Clàudia. En les passejades en  cotxet per la ciutat de Figueres, sempre hi havia algun detall urbà que em cridava l'atenció. No sé pas com, em vaig començar a fixar en els animalons que trobava a cada pas, coloms, granotes, sirenes... Éssers reals o fantàstics que em sortien al pas en una porta, en una façana, en una finestra. Llavors, armat amb la càmera de fotos, vaig recòrrer tots el carrers de la nostra ciutat de manera sistemàtica, a la caça i captura de qualsevol animalot, amb l'idea de fer-ne un catàleg, una descripció, un comentari...

Finalment, amb el format que permeten els blogs, he decidit fer-ne una petita nota dedicada a cada bestiola visible en l'espai públic de Figueres, tot seguint un esquema determinat (gairebé en podíem dir "fitxa").

En la nota trobareu una reflexió sobre l'animal en qüestió, acompanyada del testimoni fotogràfic de la seva presència a Figueres (els llocs de la ciutat on apareix  "la bestiola", vaja).

Tota la descripció, tal com podreu comprovar si teniu temps i ganes, té un aire volgudament narratiu i objectiu, on serà fàcil que ensopegueu amb alguns dels meus vicis confessables: una referència mitològica, un vers, un quadre, una melodia.

Tanmateix, he volgut afegir-hi una part més intima i subjectiva, que sempre ve encapçalada amb un haikú de creació pròpia. El primer animal del nou blog és el cigne. Espero que us agradi.