Les meves granotes

Entre els nenúfars
rauques una cançó
interminable

Les meves granotes canten per alguna bassa de Cantallops, on un grapat de nens sense wi's, ni plays, ni i-pods, i-pads, i-peds, i, no cal dir-ho, sense cap quadern de vacances, passava l'estiu caçant granotes sota el pont i pujant als arbres per descobrir l'últim ou de l'últim niu.

Altres granotes viuen en les cançons infantils de les meves filles o em plouen del cel, com una plaga bíblica, en una nit de tempesta en la carretera de Vilanant a Cistella. N'hi ha que s'amaguen entre les canyes de les gorgues del riu Manol quan passa per  Vilafant.

He de confessar, però, que hi ha una granota que em va marcar i de qui vaig aprendre molt. Era intrèpida, divertida i sàvia. Segur que ja heu endevinat que parlo de Gustavo "El reportero más dicharachero de Barrio Sésamo". Us deixo amb ell, que ens parlarà de les emocions humanes: la felicitat, la ira, la tristesa...

Gustavo: https://www.youtube.com/watch?v=Uj1aQCfQMGU

PS. La imatge que acompanya aquest text us pot sorprendre. Sembla una simple gorra "amb visera", però no us deixeu enganyar. En realitat és una arma d'ultimíssima generació, l'arma més eficaç per caçar granotes. Us preguntareu com funciona. És simple. Quan heu localitzat la bassa on rauca la bèstia, us poseu la gorra a l'enrevès, amb la visera apuntant cap al vostre clatell. Les granotes veuran la gorra en aquella posició i pensaran que marxeu. És el moment d'acostar-s'hi i agafar-les. Fàcil no? (Adjuntem imatge explicativa per si us en queda algun dubte. Observeu el color verd de camuflatge que utilitza el caça-granotes. No és tan imprescindible com la gorra, però tot ajuda).