jueves, 1 de agosto de 2013

Les meves granotes


Entre els nenúfars
rauques una cançó
interminable
Les meves granotes canten per alguna bassa de Cantallops, on un grapat de nens sense wi's, ni plays, ni i-pods, i-pads, i-peds, i, no cal dir-ho, sense cap quadern de vacances, passava l'estiu caçant granotes sota el pont i pujant als arbres per descobrir l'últim ou de l'últim niu.
Altres granotes viuen en les cançons infantils de les meves filles o em plouen del cel, com una plaga bíblica, en una nit de tempesta en la carretera de Vilanant a Cistella. N'hi ha que s'amaguen entre les canyes de les gorgues del riu Manol quan passa per  Vilafant.
He de confessar, però, que hi ha una granota que em va marcar i de qui vaig aprendre molt. Era intrèpida, divertida i sàvia. Segur que ja heu endevinat que parlo de Gustavo "El reportero más dicharachero de Barrio Sésamo". Us deixo amb ell, que ens parlarà de les emocions humanes: la felicitat, la ira, la tristesa...

Gustavo: https://www.youtube.com/watch?v=Uj1aQCfQMGU

PS. La imatge que acompanya aquest text us pot sorprendre. Sembla una simple gorra "amb visera", però no us deixeu enganyar. En realitat és una arma d'ultimíssima generació, l'arma més eficaç per caçar granotes. Us preguntareu com funciona. És simple. Quan heu localitzat la bassa on rauca la bèstia, us poseu la gorra a l'enrevès, amb la visera apuntant cap al vostre clatell. Les granotes veuran la gorra en aquella posició i pensaran que marxeu. És el moment d'acostar-s'hi i agafar-les. Fàcil no? (Adjuntem imatge explicativa per si us en queda algun dubte. Observeu el color verd de camuflatge que utilitza el caça-granotes. No és tan imprescindible com la gorra, però tot ajuda).

Granotes





De vegades el nom fa la cosa, o la cosa fa el nom, depén com es miri.
Com en el cas de la granota. El seu nom és una onomatopeia que ens recorda la seva particular manera de cantar. En llatí el nom és rana, mot d'on deriva (és prou evident, no?) el castellà rana. Del diminitu llatí ranúcula deriven l'italià ranocchio, el francès grenouille i el català granota. Tots aquests noms tenen en comú una R que cal pronunciar una mica "a la francesa", si volem imitar el cant del nostre petit amfibi. De fet, en català i en francès s'hi afegeix una G, per insistir en l'efecte gutural d'aquest so. En els idiomes d'orígen germànic també s'observa l'onomatopeia: anglès frog, alemany Frosch.
D'històries de granotes, els contes i les faules estan ben guarnits. Algunes tenen a veure amb la falsedat de les aparences i ens recorden que sota un aspecte llefiscós i uns ulls sortits s'hi pot amagar un príncep blau. Clar que, tal com està ara mateix la monarquia, no sé jo si és gaire interessant compartir negocis amb la reialesa...
Altres històries ens parlen de les petites misèries humanes, com l'enveja. I si no, pregunteu-li a aquella granota d'Esop que volia fer-se tan gran com un bou i que va començar a botir-se i botir-se. Fins que va petar, és clar.
Avui, però, parlarem de la grandiosa batalla entre les granotes i el ratolins. Una batalla que va sacsejar l'Olimp, tant com aquella en què Zeus i els seus germans van haver de lluitar contra els Titans i els Gegants: 
La causa del conflicte fou aquesta: 
El rei de les granotes, Inflagaltes, mentre nedava en el seu estany, va trobar-se un ratolí prop de la riba. Inflagaltes li va preguntar qui era, i el ratolí li va respondre que es deia Robamiques, fill del rei Rosegapans i de la reina Llepamorters. Inflagaltes va convidar Robamiques al seu palau, i li va dir que pugés a la seva esquena per travessar l'aigua. Però quan eren al bell mig de l'estany, hi va aparèixer una serp d'aigua. Inflagaltes, espantat, va capbussar-se cap a les profunditats de l'estany per escapar de la serp, amb tan  mala fortuna que Robamiques va caure a l'aigua. El ratolí, que no sabia nedar, va morir ofegat. Un altre ratolí ho va veure des de la riba, va portar la notícia al rei Rosegapans i aquest va declarar la guerra a les granotes.
La crònica d'aquest enfrontament la trobem en la Batracomiamàquia (bàtrakos, granota; mus, ratolí i màquia, lluita), que probablement va escriure el poeta alexandrí Pigres d'Halicarnàs. Tota l'obra, uns tres-cents versos, és una parodia molt divertida de la Ilíada d'Homer. La gràcia del text rau en què les descripcions són com les de la Ilíada, i tot és molt grandiloqüent, però els  protagonistes ara no són els troians Hèctor, Paris o Eneas, sinó les granotes Amantdelableda, Dormalabassa o Menjacols. I els grecs no són Aquil·les, Ulisses o Agamèmnon, sinó els ratolins Rosegapernils, Buscaolles i el valent Robacrustons.
Granotes i ratolins, doncs, abans de la gran batalla, s'armen a l'estil dels herois homèrics, amb escuts, cuirassa, elm, gamberes i llances.
Els ratolins duen per gamberes beines de fava, les seves cuirasses són de pell de mustela i de canyes, una tapa rodona de llàntia d'oli els fa d'escut i per casc porten una clova de pèsol. Llargues agulles de cosir són les seves llances.
Les granotes, per la seva banda, duen per gamberes fulles de malva, bledes per cuirassa i fulles de col com a escut, un elm de clova de cargolina els cobreix el cap. Joncs llargs i punxeguts els fan de llança.

Els herois de la gran batalla
Granotes
Ratolins
Fisígnatos
Peleus
Hidromedusa
Hipsiboas
Seutleos
Ocimides
Polífonos
Limnòcaris
Crambofagus
Calamíntios
Borborocetes
Hidròcaris
Prassofagos
Pelobates
Craugasides
Origanios

Inflagaltes
Viualabassa
Reinadelesaigües
Cantafort
Amantdelableda
Amantdelalfàbrega
Cantamolt
Sestimaelviver
Menjacols
Amantdelamenta
Dormalabassa
Sestimalaigua
Menjaporros
Vaalabassa
Filldelsoroll
Amantdelorenga

Psicàrpax
Troxartes
Licomile
Pternotroctes
Licopínax
Tiroglifos
Embasíquitros
Liquènor
Artofagos
Troglodites
Tirofagos
Pternoglifos
Filtreos
Pternofagos
Sitofagos
Licopínax
Cnisodioctes
Artepibulos
Meridàrpax

Robamiques
Rosegapans
Llepamorters
Rosegapernils
Llepasafates
Rosegaformatges
Buscaolles
Llepacames
Menjapa
Vaalacova
Menjaformatges,
Mossegapernils
Amicdelapanera
Menjapernils
Menjapà
Llepaelrebost
Assetjarostits
Assetjapans
Robacrostons






















DDesprés de diversos combats singulars, amb moltes baixes a tots dos bàndols, apareix en escena, com un nou Aquil·les, el valent Robacrostons, que derrota totes les granotes que li surten al pas. I el ratolí hauria acabat amb la raça batràcia, si no fos que Zeus, que tot ho veu, va enviar des de l'Olimp un exèrcit de crancs que va posar en fuga els ratolins. Amb la posta de Sol, es va pondre també la batalla.

...

A Figueres, només he sabut trobar una granota en l'espai urbà. Ara bé, és una granota molt especial. Per veure-la haureu d'aixecar el cap a l'alçada del núm 9 del carrer Monturiol, a la casa Roger, obra de l'arquitecte Josep Azemar, l'any 1895. De la façana sobresurt una enorme gàrgola que reprodueix una granota just a punt de saltar. Vigileu que en dies de pluja no us escupi una llengua d'aigua i us deixi ben ruixats.




La música que avui acompanya és Thunderstruck ("colpejat pel tro" com li va passar a Robacrustons, sobre qui Zeus va llançar un llamp). És la primera cançó de l'àlbum The Razors Edge, del grup AC/DC publicat l'any 1990: https://www.youtube.com/watch?v=o_aFUTEHMe0