Tots hem sentit alguna vegada cantar un gall
quan surt el sol, i alguns tenim la sort de sentir-lo, si no cada dia, de tant en tant. La
qüestió es: perquè canta el gall? Segur que la mitologia antiga ens en dóna una
explicació convincent.
Horaci, en un poema dedicat al seu amic Albi
Tibul, també poeta, li diu:
Albi, no has de patir cada cop que
et recordis
de la mesquina Glícera; ni cantis
elegies
tristes, si t'ha eclipsat un noiet molt més jove,
la fidelitat ja ferida.
Licoris, coneguda pel seu front delicat
crema d'amor per Cirus, i Cirus s'arrossega
davant l'esquerpa Fòloe, però s'ajuntaran
els llops apulis i les cabretes
abans que Fòloe pequi amb un adúlter lleig.
Així li semblà a Venus, a qui agrada posar
units a un jou de bronze, com en un joc cruel,
belleses i ànims desiguals.
També a mi una Venus millor em
pretenia,
però em retenen els dolços
grillons de la lliberta
Mírtale, més violenta que les ones
que giren
per les badies calabreses. (Odes,
1, 33).
"units a un
jou de bronze, com en un joc cruel,
belleses i ànims desiguals."
Belleses i ànims desiguals... Doncs bé, sembla ser que Venus,
en certa manera, va haver de tastar la
seva pròpia medicina. En efecte, ella,
la més bella de les deesses Olímpiques tenia per marit el déu Vulcà, el més
lleig del Olímpics, déu de la forja, els ferrers i els artesans. Vulcà,
l'Hefest dels grecs, era tan lleig que, quan va néixer, la seva mare Juno el va llançar des de dalt de
l'Olimp.El cas és que, en fer-ser gran, el van casar amb Venus, tan
bufona ella i tan lletjot ell. Però Venus necessitava una companyia més agradable
i va tenir un affaire amb Mart, déu de la guerra, jove, guapo i, pel que
sembla, un "batallador" incansable. Però, benvolguts lectors, al
final tot se sap i el déu Sol (Febus) els va descobrir i els va delatar. Vulcà,
artesà habilidós com cap altre, va fabricar una xarxa de plata tan subtil i
fina que era quasi invisible. Va parar una trampa als amants i, quan aquests
estaven fent l'amor, els va caçar, literalment, amb la xarxa. Després
d'haver-los enxampat in fraganti, va convocar els altres déus perquè fossin
testimonis de l'adulteri i els va mostrar la parelleta, despullats, és clar,
atrapats a la xarxa. El fart de riure que es van fer els altres déus encara ressona
pels palaus de l'Olimp.
I el gall, em direu? On és el gall? Paciència, que ara ve.
Mart, en les seves visites a Venus, anava acompanyat d'un bon
amic (mai s'és prou previngut en aquests casos...), que es deia Alectrión i que
vigilava la porta del palau de Venus durant la nit per no veure-'s sorprés pel
Sol. Aquella nit, Alectrión es va adormir i el Sol, com hem vist, va sorprendre
el amants. Mart, indignat per la negligència d'Alectrión, el va convertir en
gall i aquest, tot recordant el seu error, mai no s'oblida de cantar quan el
Sol és a punt d'arribar.
A Figueres, només he sabut trobar un gall. El podeu contemplar
si alceu la vista a l'alçada del núm. 5 del carrer Concepció. En un balcó el veureu envoltat d'uns dracs molt
recargolats. Casualment, el balcó és de forja, l'art del déu Vulcà.
Aquesta nota ha nascut a Figueres, en una nit de lluna plena
de desembre. La imatge que acompanya, a banda del preciós gall que encapçala
l'escrit, és un
fresc en una paret de Pompeia (s. I pC). Els versos d'Horaci els va
traduir un servidor i són publicats al núm. 57 de Senhal (Griona, any
2000). La música és un tema de Yann Tiersen per a la pel·lícula Amélie de
Jean-Pierre Jeunet (2001). Trobo que, a falta de gall, és una bona melodia per
començar el dia.
https://www.youtube.com/watch?v=okJpAybjpQs
No hay comentarios:
Publicar un comentario