El meus coloms

Ocell de Venus.

senyor dels campanars

i de les places

 

Els coloms, com els pardals, s'han acostumat a l'home i molts d'ells s'han tornat definitivament urbans.

Els trobem pels carrers i per les places, fent la delícia dels nens que juguen a atrapar-los (sempre sense èxit) i la companyia de iaies que s'entesten a engreixar-los amb miquetes de pa (sempre amb èxit).

Ells, vagarosos i ben alimentats es dediquen a reproduir-se sense control ni mesura. Així, lliures dels seu depredadors naturals, com esparvers i falcons, campen per pobles i ciutats, tot deixant abundants vestigis de la seva presència, sense que els preocupi massa si el campanar on defequen es romànic, gòtic o barroc, i sense cap mirament per empastifar cotxes de totes mides i colors.

Així, un ocellet pacífic i delicat pot acabar sent una molèstia important. Tan és així que en algunes ciutats, com Praga, han reintroduït colònies d'esparvers per mirar de recuperar l'equilibri ocellívol. Precisament, mentre pensava aquestes línies, a la tele han passat un reportatge sobre Dubai, on els hotelers contracten els serveis d'un mestre falconer, que amb el seu falcó ensinistrat allunya els coloms dels hotels de luxe.

Pel que fa a mi, en un moment de la meva primera joventut vaig tenir un estret contacte amb els coloms. El meu pare va decidir de fer un colomar, suposo que amb la sana  intenció de criar coloms com qui cria gallines. Jo llavors estudiava a Barcelona i els caps de setmana, quan venia a Figueres, buscava un moment per portar pinso als coloms. Recordo que van despertar en mi la curiositat (ja sóc curiós de mena, o sigui que no devia ser gaire difícil). Hi passava llargues estones contemplant els seus costums, la manera de moure's, el llenguatge, l'aparellament. El meu grau de curiositat va anar en augment i, a més de buscar-ne més inforamció en els llibres pertinents (el Sr. Google encara no havia nascut...) més d'una tarda i més de dues, entre setmana, després d'haver "fet els deures" a la Biblioteca de Catalunya, m'entretenia en les parades d'ocells de les Rambles tot contemplant les mil i una espècies que s'oferien al passejant.

No em pregunteu on va portar tot allò. Només sé que la nostra colónia columbària va anar minvant, fins que un dia no quedava cap colom al colomar.

En aquells dies, començava a ser famós un personatge que va tenir la brillant idea de gravar en una cinta de radio-cassete els seus acudits. Sabreu fàcilmentt de qui parlo: cigarret en una mà, beguda a prop, barba negra i ulleres fosques, sempre posat seriós... "El saben aquel que diu..." Exacte, el gran Eugenio !!

Tancaré la nota volàtil d'avui amb un petit homenatge al mestre:

"El saben aquel que diu que se encuentran dos amigos y uno dice

 -Oye nen, ¿Sabes qie me he comprado cien palomas?

-¿Mensajeras?

-No, no t'ensajero nada. "

Com que aquest no l'he sabut trobar us deixo l'enllaç d'un altre molt bo també

https://www.youtube.com/watch?v=jkuIcc9RjkQ

L'haikú, com sempre, es de creació pròpia. La imatge dels coloms és treta d'internet perquè no en tenia de pròpies.